/image%2F0672967%2F201308%2Fob_e1bd63c002167543df8dded85904fe51_pont.jpg)
J Daniel Bezsonoff Montalat
Abans que els catalanistes de la trista figura els acomplexessin, els catalans del Nord tenien l’orgull de la llengua pròpia. L’anomenaven català. Segons ells, els altres catalans parlaven el català espanyol. (sic) Pel que fa als castellanoparlants que procedien generalment de Múrcia i d’Andalusia, en deien uniformement « espanyols del fonso d’Espanya. » A força de sentir a parlar de rossellonès i de dialecte, els darrers catalans del Septentrió han acabat creient que s’expressen en un català infame i indigent.
Sovint la gent d’altres terres catalanes ens retreuen amb raó els nostres gaŀlicismes que gairebé sempre corresponen a un castellanisme a l’altra banda. Tan difícil és comprendre que, d’ençà del tractat dels Pirineus, el nord s’ha afrancesat i el sud castellanitzat ?
En quaranta anys el vocabulari de l’alemany de la RFA i de la RDA s’han anat separant. Hi va haver una edició de l’est i una altra de l’oest del famós diccionari Duden. El coreà ha conegut una separació més greu amb diferències notables a nivell de pronúncia, gramàtica i lèxic. El català se n’ha sortit millor.
Sovint el parlar del Rosselló conserva paraules desconegudes o oblidades a la resta de Catalunya com restar, cercar, quelcom, cambra, llur, batlle. Molts sudistes diuen que les hem mantingut per influència del francès. En canvi, quedar, buscar, habitació o alcade no tindrien res a veure amb el castellà.
Pareu si’s plau…
La superioritat que tenen els catalans centrals és la demografia i sobretot la fidelitat lingüística. Llur parlar ha patit tantes interferències com el nostre, però la gent l’empra cada dia, el transmet, l’iŀlustra.
Ja he explicat que solia portar els meus amics del Principat i del País Valencià a casa de mon oncle Claude perquè sentissin el seu català immaculat, transmès de pares a fills de mil anys ençà.
Sovint uns francesos de bona voluntat (n’hi ha…) que voldrien dominar la nostra llengua em demanen si hi ha moltes diferències entre el català de cada banda. Sempre els responc que sí, precisant que són divergències sense importància. Cal tenir les orelles en mal estat per no capir « A la tardú pensi que fa pas tanta calú com a l’istiu al Canigú. »
Els catalans rai. Tenim una llengua amb poques variacions dialectals contràriament als bascos, bretons, flamencs i occitans.
No oblidem les lliçons del mestre Fabra :
Cadascuna de les grans regions de llengua catalana « té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i això sols faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària. »
Partager cet article
/image%2F0672967%2F20230727%2Fob_d78369_dscf2653.JPG)
/image%2F0672967%2F201307%2Fob_a79c09aa5a282791dd6b96fc4b3f5e7b_sans-titre-1.jpg)